El problema que trobe amb cada treball discogràfic del compositor-intèrpret Josep Lluís Galiana és que físicament, en la terra dels vius, no pots disposar d’un mecanisme fisiològic per a deslliurar-te de quatre sentits corporals. És a dir que, a hores d’ara, tothom que coneix una mica el panorama valencià pel que fa a música d’avantguarda, jazz lliure, art sonor, música experimental…, sap poc més o menys que el senyorGaliana és un dels referents en actiu dins de la seua especialitat, la de la improvisació lliure, que tan bon punt s’hi llança a crear tot sol, o al costat d’un ordinador, una caixa de ritmes, un piano, una bateria… L’oient espera d’ell que recòrrega tots els registres, oferisca tot els ventalls tècnics contemporanis dels seus saxofons, que innove amb la improvisació, que ens deixe espatarrats i, fins i tot, amb la seua teoria, que ens ensenye a ser lliures. Tot això només és possible perquè és un tipus de música evocativa, de proposicions que persuadeixen tota la persona amb tots els seus sentits.
Inevitablement quan comences l’audició, la música, naturalment, t’entra per l’oïda i el cervell comença a processar-la. Aleshores, un ésser humà estàndard (ortodox o heterodox en els gustos), no pot permetre’s el luxe, ni té la facilitat, de desconnectar els sentits i deixar que funcione només l’oïda com a aparell receptor i el cervell com a descodificador, sinó que, segons la formació i, en major grau, les experiències artístiques o el bagatge, inevitablement el discurs creatiu el condueix a múltiples situacions, li evoca escenes, li proposa un viatge, li crea imatges, etc. Aquest procés mecanitzat, habitual, és poc més o menys com el reproductor d’àudio del Windows, que segons puja o abaixa la música fa i desfà formes i colors per pura i mera persuasió sonora. A uns els vindrà una cosa i a altres quelcom completament diferent. A mi em passa això amb cada creació de Josep Lluís Galiana. M’evoca i crec que eixa és una de les finalitats de la música: proposar sensacions que, al final, que signifique o no depèn de nosaltres. Òbviament, a banda quedaria l’escolta analítica, escorcollar la nota per la nota, el contrapunt pel contrapunt, l’harmonia per l’harmonia, es a dir, aplicar-li una percepció científica i comparativa exhaustiva a l’element sonor. Tanmateix, no és tampoc aquesta la primera necessitat immediata que requereix el fet.
La música condiciona l’estat i ens (re)crea vivències amb l’ajut de la memòria visual, olfactiva, tàctil i fins i tot gustativa. Trobe que això és bona música i ajuda a l’assimilació i l’acceptació. Li dóna un sentit en primera instància, una quotidianitat i normalitat, que treballa en pro de l’acceptació de la música contemporània i/o moderna. Aquesta música es desenvolupa i es manté per si sola en i amb un discurs i cadascú pot, segons l’experiència i els factors que abans esmentava, crear-se-la, imaginar-se-la, transportar-se, evocar-se, dissuadir-se, evadir-se, excitar-se,… És la nostra feina com a oïdors, ells la sonen i/o la creen i nosaltres hem de donar-li significança. Altra cosa és, i ací trobem un dels misteris quasi «santíssim-trinitari», que les persuasions siguen idèntiques a com ho percep qui la crea, la sona i la sent, és a dir, coincidir amb l’intèrpret o el compositor.
Tornant a “Llimb”, escrivia Josep Lluís Galiana a propòsit d’aquest treball discogràfic que “el percussionista Victor Sequí l’havia portat fins el cor de Vallecas, a un local d’assaig”. Només feia una estona s’havien conegut físicament i “mentre muntava els saxofons i la microfonia, el baterista havia muntat una multipista per a enregistrar aquell primer aplec”. (Sixto Ferrero, per a Diari La Veu del País Valencià)
Josep Lluís Galiana is a saxophonist, improviser, writer, editor and producer who stands out on the European scene of free
improvisation, electroacoustic creation and avant-garde jazz. He has recorded or collaborated with many important musicians and artists all over the world. Here you have some of them. His most recent record production can be found in liquenrecords.bandcamp.com...more